Ofegada

Ja està, definitivament (o com a minim això espero perqè estic farta de que em maregis els sentiments) és hora de pasar pàgina. He passat moments indescribtibles amb tu i m'has fet sentir millor que mai, però també pitjor... Desprès de parlar amb molta gent i que tots em donessin la mateixa resposta amb paraules diferents ja ho he decidit, no tornar amb tu, perquè això està anant a massa i m'està matan. Ara ja no es tracta de aparcar el tema com feia abans, no, no, ara si que t'he d'oblidar, borrar de la meva vida i ja sé, que no será fàcil, però ho aconseguiré.

(Se m'ha enganxat:P) in the still of the night - boyz II men

Per altra banda, tot em sembla aburrit ara. Si no depenguès de res ara mateix deixaria els estudis i ale, a viure la vida! Al cap i a la fi la vida està per això... per viure-la. I em fa ràbia que haguem de pasar un terç de la vida estudian, l'altre treballan i el que queda juvilats, tenint temps però saben que amb prou feies podem valdre'ns per nosaltres mateixos. Dit així és veu una mica trist tot, bé, potser exagero però esque em resulta bastant molest si m'hi paro a pensar.

Potser tot això es junta amb que no tinc cap motivació ara per ara, em sento neutre per dir-ho d'alguna manera. M'agradaria dedicar el temps a coses que m'encanten per sentir-me millor però sento que em falta el tempd i això d'alguna manera m'ofega. No és el primer cop que visc una cosa així, l'any passat ja em va passar i va ser molt pitjor, tot i que no recordo com, ho vaig superar. Si ho vaig superar aquell cop, aquest també.

L'amor

Què és per a vosaltres l'amor?

Per a mi és la pitjor cosa i a la vegada la millor del món; et fa patir com mai i et fa emocionarte i feliç com mai també. Sovin, a la gent no correspon a la seva parella i pensen "perquè a mi?" doncs que no s'enganyin ja que no són els unics, a tothom li passa algún cop durant la seva vida.

Em sento engoixada. L'he perdut un cop i a partir d'aquest em dona la sensació que l'he perdut mil cops més... o potser m'ha perdut ell a mi? Això és el que pensa la gent que m'envolta i pot ser que molts us sentiu identificats amb això: una relació és com una corda. Un de la parella n'és en un extrem i l'altre de la parella n'és a l'altre extrem. Perquè la relació funcioni els dos han d'estirar la corda amb la mateixa força i intensitat, i vet aquí on falla molts cops.

En el meu cas jo estirava massa la corda fins que s'estava a punt de trencar i, al mateix temps ell no s'en adonava i es pensava que la corda no s'havia mogut. No vaig poder més i en comptes de estirar una mica més fins que es trenqués, vaig decidir tallarla i acabar de cop amb tot. El fet de que ell no estirés la corda em feia pensar que no m'estimava, que no em valorava i em feia sentir pesada i malament, així que tallarla va ser el millor que vaig poder fer per aquell moment, perquè em vaig sentir millor que mai i a més a més, no volia sentir-me lligada a ningú més durant un temps.

Al cap de dos dies de la ruptura em va parlar, em va dir que no podía estar sense mi, que s'havia adonat que l'havia cagat i mil coses que em van fer sentir un monstre sense motiu algun i, al acabar la conversa em va semblar que l'havia ferit alguna cosa que li vaig dir així que l'endemà em vaig disculpar i vam quedar com a amics.

No vam tornar a parlar fins aquest divendres passat, quan jo ja l'estava oblidan per fi (perquè un any al costat d'algú a qui estimaves bojament, no és fácil d'oblidar). Em vaig asseventar de que volia tornar amb mi i això va ser el llumí que va tornar a encendre la meva flama, la flama que només s'encenia amb ell: l'amor va resurgir dins meu. I doncs? no l'estava oblidan sinó que aquells dies simplement havia aparcat la nostre ruptura, no hi pensaba i prou però és que no pensar-hi no fa obidar-ho... aquí és on vaig fallar. El cas és que em vaig fer ilusions i tot perquè? per tornarme a decebre i fer-me mal. És difícil d'explicar el que sento ara mateix però diré que la cosa ara mateix està en que aquest cop intentaré mantenir el meu orgull i no fer res fins que no ho fagis tu.

Demostra'm el que sents, no m'ho diguis siusplau. Fes que em cregui el que em dius perquè mestàs fent mal i no te'n adones.

És hora d'obrir els ulls, i mentre ho faig, deixaré pasar el temps. Vull veure com reacciones a la meva reacció.

Tot i així, t'estimo.

Em presento

Bé, sóc l'Ainhoa. Una adolescent de 16 anys com qualsevol altra i a la vegada totalment diferent a la resta de gent. Feia dies que pensava en fer un blog on poder escriure el que pensava de tot, un lloc on poder expresar-me, desofegar-me i explicar el que em passa. Ultimament en la meva vida hi han hagut molts girs inesperats dels quals no m'esperava gairabé cap. Aquí, al blog, aniré escrivin tant el que m'ha pasat i com el que em va passant dia a dia (tot i que no escriuré cada dia) i simplement coses que em passin pel cap, el que pensó, les meves opinions.
No sé si tinc una vida interessant, però a totes les vides hi ha coses interessants i és aquí on m'agrada centrar-me.