Espero que l'estiu ho canvi tot

La meva relació amb el que era el meu millor amic s'ha acabat. No sé si temporalment o per sempre; i el mateix ha passat amb una de les meves dos millors amigues, bé, la diferència és que a aquesta ja tinc ben clar que no la vull dins la meva vida tal com és en aquests moments i el que no faré és demanar-li que canvi, de la mateixa manera que tampoc li demanaré que no canviï.

 

En algun moment em dec haver perdut, com he arribat fins aquí? acadèmicament he fet una remuntada brutal perquè sí, sóc una vaga, però quan vull alguna cosa de debò  m'esforço per aconseguir-la. En canvi, pel que fa a les amistats, em sento més sola que mai. Ja vaig perdre al meu grup d'amics, la meva "penya" com solíem dir... i em sento fatal cada cop que hi penso perquè per culpa d'això li he agafat rancor a molta gent i n'he perdut molta també.

 

Per altra banda: l'amor. Ai, l'amor. Sento que vull, que necessito una parella, vull trobar algú ja. No qualsevol ni el primer que se'm presenti, no. Algú especial, que em valori i m'estimi com jo a ell.

Perquè aquesta pressa per trobar a algú, així de sobte? he suposat que és per la soledat que sento respecte les amistats (tal com he comentat abans).

 

És per això que vull que vinguin ja les vacances d'estiu. Vull marxar a llocs nous, conèixer gent nova, viure més experiències i, si hi ha sort, enamorar-me d'algú que em correspongui (que ja toca...).

 

Provaré sort amb aquest estiu. Un estiu està ple d'oportunitats que no saps pas quan poden tornar i: "la cosa pierde color cuando la piensas dos veces y más dispuesto pareces a pensar en lo peor" ;)

 

Per un cop a la vida, pensaré en aplicar-me aquesta frase.

 

 

Quan la seva veu s'evapora en el silenci

Ho sento, fa dos mesos que no escrivia, però he estat bastant ocupada enderçant sentiments, emocions, pensaments i sobretot fent treballs, molts treballs hahaha

Francament, no sé per on començar. Diria que començaré per el noi de la ultima entrada: el meu millor amic, el de la relació especial.

Mai has sigut el típic sexymbol, ni el noi més comprensiu, però sempre has sapigut fer-me sentir bé i fer que aconseguis oblidar-me de tota la resta mentre passava el temps al teu costat. Vam arribar a pasar tardes senceres d'hibern al llit, parlan, sense parlar o adorminos, els dos, abraçats com cadells. Després de tot el que hem fet, només faltava posar la etiqueta de "parella" per arrivar a ser novios. Però no, jo no vaig voler. Em vas arrivar a dir de deixar la teva parella per estar de parella amb mi, però no vaig voler. Ara estic morta de fàstic, fàstic per saber que el que fas amb mi, després ho fas amb ella, tan tranquil. Estic amb els gelos que no m'hi caben al cos... L'altre dia li vas dir a la nostra millor amiga un munt de coses que jo mai m'hagués esperat que sortisin de la teva boca, la veritat, em va sentar fatal i sí, em vaig donar per aludida; què és això de que som segon plat? Que no som la teva máxima felicitat? dacord, entenc que la teva prioritat ara mateix sigui la teva novia, però de debó calia dir aquestes coses i tota la resta? No et vas quedar curt de repertòri noi.

És per això que l'altre dia vaig decidir tallar amb la nostra extranya relació, diguem-li "amigos con derecho a roce", tot i que els dos sabem molt bé que significava molt més que sexe. Et vaig dir que volia que s'acabés això i que quedessim com a amics normals i correns. Em va sorpendre la teva reacció: una mena de rebot, tristor, depressió i enuig. Després de dirme un seguit de frases sense gaire lligam ni sentit entre elles, el que vaig entendre va ser que: o som el que erem o no som res. En un principi em vaig enfadar molt, sincerament vaig pensar "vaya capullo", per tant ho vaig deixar córrer i et vaig dir que ja parlariem, ja que tu no paraves de posar-me excuses de que això no ho hauriem de parlar per whats, però jo no podia esperar després del que vaig llegir en un cert lloc...

Com ha quedat el tema ara? som amics, sí, però no és el mateix. Les converses es limiten al "hola" i amb una mica de sort, si el dia està animat, passen al "que tal"... Jo sé que d'aquí un temps tornarem a estar igual, però això serà quan deixis o et deixi la teva novia; perquè jo no puc estar amb una persona que està amb algú altra. Si jo tinc algú, no el vull compartir amb ningú. Sóc possesiva i gelosa, molt. I faig el que calgui per mantenir la persona que estimo.

Bé, per avui ja he parlat del tema principal, ara em sento molt millor.

Fins una altra!:P

El nostre "Com sempre"

S'està anant, no ho sembla però veig com s'allunya de mi, poc a poc. Parlo del noi de l'ultima entrada, el meu millor amic.

 

Després de l'embolic en el que ens vam enfadar per aquella tontería, després d'haver-ho resolt semblava que podiem perfi tornar a estar com sempre. Què és "com sempre" en la nostra relació? Per a nosaltres dos, el nostre "com sempre" és molt més que estar bé. És tenir una relació d'amics divertida, esbojarrada, entretinguda, idiota i tendre a la vegada, sobretot tendre...

Ahir el vaig veure despés de pasar dies sense quedar amb ell. Va ser molt divertit però no va ser com sempre. Fa una estona has estat a casa meva i tampoc ho ha sigut. Falta la tendresa... Sé que ara tens novia però no era presicament jo la que no volia que res canviés tot i que ara tinguessis parella i ara mira, no et culpo, simplement se'm fa extranya la nostra relació sense tots els seus requisits, aquells que la feien especial com cap altra.

 

El que penso ara és: quan la perdis a ella, realment em tornaràs a intentar recuperar com el que erem abans de que començesis algo nou amb ella? Suposo que si, però potser per aquell moment ja no voldré tornar, potser em donarà la sensació de que t'has aprofitat de mi, potser, potser, potser... En fi, no tinc clar que és el que em questiono, si de fet quan tens parella li has de ser fidel, tot i que tu d'això... Sempre dius que les ocasions s'han daprofitar, que és igual amb qui siguin i mai he estat dacord amb tu en aquest sentit. Sempre que anem pel carrer em vas comentan l'extraordinari cul de la noia que acaba de pasar o els fantastics pits de la dona del costat i fem conya sobre el tema però esque ets molt molt així, tenint novia o no tenin-la.

No ho notes però t'estàs distancian de mi o ho fas a propòsit i t'estas allunyan de mi en aquest sentit? Ja no m'agafes la mà mai, no em busques les abraçades, no em fas pessigolles, no deixes que t'agafi pel carrer... collons, molesta.

 

És un lleu rebuig constant per part teva que nose com acabarà.

 

 

Tot al mateix temps

En primer lloc, m'agradarua molt tancar el tema del noi el qual m'he passat varies publicacions parlan d'ell. El cas és que ja estic preparada per oblidar-te. Perquè ara? perquè de cop? bé doncs perquè despres de treure't del face, etc., vaig fer el que sempre faig: obrir-te. I sincerament va ser la millor desició en molt temps ja que per fi, vam poder aclarar tot el que haviem d'aclarar i per fi, vam poder acabar bé. Ja estic preparada per oblidar-te, després d'haver parlat amb tu, em resultarà més fácil.

 

En segon lloc (i crec que a partir d'ara les publicacions aniran una mica sobre aquest nou individu), voldria començar el tema del meu millor amic, amb el qual, han passat moltes coses anteriorment amb ell que m'agradaria retenir en la meva memòria per sempre. Què ha passat amb ell? Que ens hem enfadat brutalment per una gran, gran tonteria.

Aquest noi, és dels tipics que fagis el que fagis, o no s'enfaden o bé acaben perdonan-te rapidament (he de reconèixer que ha aguantat moltes coses) i si algun dia em va pasar pel cap que passaria si ens enfadesim, mai hauria dit que fos per una cosa tant insignificant. Insignificant des del meu punt de vista, ja que des del seu, l'he liat parda (o com a minim era el que deia mentre vam tenir aquest "pique"). Ara estem mig perdonanos (ara si, ara no), mig sense saber que fer i mig esperant a que l'altre fagi el pas.

Basicament, el que ha passat (i resumin-ho molt) és que segons ell sempre em fico on no em demanen i segons jo, que estic farta de que sempre em tiri la culpa dels seus problemas o de les coses en general en les que no tinc a veure. També que cada cop que l'intento ajudar s'ho pren malament, i cada cop que li intento fer veure un altre punt de vista de les coses es pensa que ja vaig en contra seu (portan-li la contrària). Li vull fer veure que jo no estic de part de ningú, que simplement dono la meva opinió de les coses i punt. Però pensem molt diferent i es pensa que em faig l'ofesa.
Abans no ens enfadavem tan sovin i per tonteries, abans quedavem diariament i ara mensualment... Des de que va començar a sortir amb una noia és com si jo fos la seva segona opció. Es veritat que sóc una tia molt pero que molt gelosa i bastan posessiva en tema amics, però la veritat és que aquest cop no culpo a la noia de tots aquests problemas entre ell i jo.

A veure que passa...
 

Quan saps que no tornarà

T'odio. No ho sé. Realment t'odio o només és el sentiment que em ve al saber que no et puc fer fora de la meva vida? No puc més. Que m'has fet?

 

Estic farta de tot i de tu el primer, he anat a la quedada d'avui només perquè em van dir que tu hi aniries, i oh, si que hi has anat però no has estat més de 5 minuts amb nosaltres. Te'n anaves amb els teus amics del teu "nou" insti... Ja no em miraves, em parlaves com si no hages estat ningú a la teva vida i te'n vas, sense dir adeú, a mirar una peli porno que t'has comprat amb els teus amiguets a casa teva. Molt bé campió, ole tu.

"Que et quedi clar que jo no et vull oblidar": això és la ultima cosa que em vas dir seriosament fa relativamen poc quan jo et vaig dir que t'havia intentat oblidar, doncs saps que? ves a cagar, estic farta de tu, no sé de que vas amb aquesta actitut amb mi. A la quedada em pensava que podria parlar una estona amb tu, explicarte el que havia estat fent fins ara i que tu m'expliquessis com estaves, però no, ni un hola al principi, ni un adeú al final.

No tinc ni idea de les entrades que he fet o si més no, les vegades que m'he dit a mi mateixa: oblida'l. Ok, però esque no puc. Acabo de treure't del Facebook, del Skype i de tot arreu menys del whatsapp (per si em truques, que no ho faràs ja ho sé, no agafarte'l).

No sé que més dir, ara sóc a casa, m'he volgut anar a casa des de que m'han dit que tu també havies marxat. Tenia ganes de plorar, em sentia massa impotent, només arrivar a casa, llançarme al llit i desofegar-me. Si que he tret unes quantes llàgrimes a la banyera però no les suficients com per sentir-me bé.

No et vull veure més, no vull sentir el teu nom, no vull saber res més de tu.

 

Ja no veig el dia en el que em pugui sentir bé amb tot això.

 

 

No sentir-se bé amb un mateix

Algun cop no us heu sentit bé amb vosaltres mateixos? Aquella sensació de buidor que tens continuament dins teu, aquelles poques (ningunes) ganes que tens de llevar-te per anar a l'escola, aquella angoixa que pateixes mentre fas qualsevol cosa i tot això sense saber ben bé el perquè?

A mi sí, però ja fa temps d'això, i tot i que només he viscut un cop aquesta época, m'agradaria parlar-ne, explicar com em vaig sentir, com veía el món en aquell moment.

 

No sé quan/com va començar ni quan/com va acabar, l'únic que sé és que quan et sents així el temps et passa molt més lent, s'et treuen les ganes de fer les coses i estas molt però que molt sensible. Parlo de fa cosa d'un any i poc, l'escola s'em va començar a fer massa pesada: havia perdut la motivació. Aquí va ser quan em vaig adonar que no em sentia bé amb mi.

Mai feia els deures perquè no em sentia amb anims i la única cosa que em mantenia dreta era saber que el cap de semana quedaria amb els amics. Sí senyors, vivia basicament per els caps de setmana, esperan-los amb ansia. Però, quan arrivava diumenge i ja començava a fer-se fosc m'invadia una sensació horrible, tot el que he comentat al principi i aquella angoixa tan gran em queien al damunt fent que m'anés a dormir tard perquè no volia que fos dilluns, no volia que tornessin les obligacions, els enuigs dels amics i companys al saber que no havia fet la feina de grup que em tocava, etc, etc, etc. No podia amb mi i el pitjor, era que ningú m'entenia.

Al cap d'un temps quan això es va veure reflectit a les notes em vaig veure obligada a donar explicacions. Explicacions per una cosa que ni jo mateixa en sabia el motiu. Ho vaig dir als pares. No crec que m'entenguessin però els hi vaig intentar explicar com em sentia i els hi vaig dir que no tenia motivacions, que tot s'havia convertit en una merda i que necesitava canviar d'aires. Els hi vaig demanar de canviar-me d'institut. Amb tot això em van intentar tranquilitzar i em van dir que ho intentes solucionar poc a poc, sense presses i que lu de l'institut segurament només ho pensava en aquell moment (no és cert).

El que vaig acabar fent bàsicament va ser dedicar-me a fer coses que m'apassionaven. A veure, no gastar tot el temps amb això però si dedicar-ne cada dia una estona. També em vaig posar de nou amb la feina, em vaig organitzar i vaig "tornar a començar", em vaig posar al dia de tot. Vaig anar fent coses així; primer amb menys ganes i cada cop amb més. L'unica cosa que fallava era que per els companys ja m'havia guanyat la fama de ser la tia passota i vaga que no fot brot i a qui queixar-se quan els treballs no sortien bé... Ejem, això darrer, aquesta fama encara em persegueix, però cada cop menys, tot i que se me'n fot bastant ja que l'any que ve per fi canvio d'institut a fer el que realment m'agrada i a començar el batxillerat.

 

Tot això, ho he explicat per desofegar-me i també per si algú llegeix aquesta entrada i se sent identificat, pugui guiar-se amb la solución o com a minim que sapigua que no és un incomprès del món.

 

PD: bfff ja tocava escriure alguna cosa :P

 

 

 

 

Ensopegan amb la mateixa pedra

Són incontables els cops que he ensopegat amb la mateixa pedra. Amb tu, sí. Sembla que m'agradi, i fins i tot semblo masoca. I és que realment és una decepció rere una altra, sempre igual: em decideixo no obrirte, aguanto una semana, perdo l'orgull, t'obro, i acabo decebuda i amb la ilusió a la paperera. És que ni tan sols t'interesa ja saber com estic? Potser ho fas perquè així m'oblides més ràpid... ho entenc, és el que hauria de fer jo també, suposo.

 

No n'aprenc? després de conversar amb tu penso "ara sé perquè el vaig deixar" i tot i això continu obrinte. Perquè? No ho sé... tinc l'esperança de que algún dia t'obriré i seras diferent amb mi, amb tot, amb tu mateix. Cada cop que somio amb tu, en el somni apareixes canviat, de debó CADA COP des que ho vam deixar, increible, m'estic fent una realitat que no és i cada cop que la borro del cap, la torno a crear i és que realment: ets una rosa, la meva rosa, que em caus a terra i cada cop que t'intento agafar em punxo amb les teves espines, aparentment invisibles, és clar.

 

Sobretot costa no pensar en tu cada cop que diuen el teu nom, cada cop que et veig conectat al Facebook o en linia al whatsapp, perquè sí, la veritat, m'he quedat molts cops, varis minuts amb el teu xat de whats obert, veiente en linia i esperan a veure el teu "escribiendo..." i no, no arriba mai... normal. No sé que és el que espero de tu, la veritat.

Quan parlo amb tu, de cop i volta em deixes de respondre, t'en vas sense dir adeú i coses d'aquestes que, no ho sé... perquè ho fas? perquè m'ho fas? em fa mal, semblo recuperada oi? sí, ric amb les amigues, surto amb amics, no parlo de tu, etc. però en el fons, no ho he superat. No estic segura ni tan sols d'haver començat a fer-ho. No em sento preparada, o potser simplement no vull... abans volia, tu em vas fer canviar d'opinió i ara mira: estic plantada. Sóc la única a la que li passa o tu també ho sents?

 

Mai arribaràs a llegir això (o aquesta és la idea) així que per aquí si que ho puc dir: t'estimo. Aquest darrer és d'aquells que fan mal al dir-los, no els tendres com els d'abans. Tot i així, t'estimo.

Imaginació i faltes d'interès

Espero no quedar com una tonta si dic que no m'agrada pensar. M'explico: m'encanta pensar, però en coses interessants (tal i com vaig comentar en una entrada anterior) com ara la manera de pensar de la gent, en com funciona el món, les vides de les persones i coses així.

El que odio i em "molesta" és posar-me a plantjar (per exemple) un problema de matemàtiques, perquè em costa molt posar-me a pensar per una cosa que no m'interessa o si més no, per una cosa que no em servirà per al meu dia a dia i només serveix per a una petita part de la mitjana de la ESO, en coses innecesàries per a la meva vida que, al cap i a la fi, després de fer l'examen, oblidaré automaticament. Aquestes són les coses per les quals no m'agrada esforçar-me a pensar, però ho he de fer.

 

Per altra banda, em fot que a l'escola no et desenvolupin gairabé la part més atrística i imaginativa del cervell. Al cap i a la fi, això és el que et fa una mica més interessant a tu i a les coses que fas.

On els altres veuen ombres jo hi veig cares, quan s'ha de redactar alguna cosa, mentre els altres s'estan 20 min pensant tema jo ja he omplert les dues cares del full i on uns veuen una persona per conèixer jo hi veig tot un món per descubrir...

Com a mínim, així ho veig jo.
 

Indignada per la convivència

La convivència és una cosa que no podem evitar. Hi ha factors que ajuden a treure-la endevant com la amabilitat, una mica d'empatia, respecte... i sense aquestes coses la convivència no pot existir de manera "sana".

M'hi he estat fixan molt, en la gent del institut, en la gent que m'envolta i estic farta de varis temes i certa gent. Començaré per uns quants idiotes que no saben el que és el respecte. Que passa? que els quatre més idiotes del curs van casualment a la meva clase. A que es dediquen? a faltar el respecte als professors més tolerants, a fer sons extranys en mig de clase (orgasmes entre altres...) sense cap tipu de vergonya, a llançar material escolar per els aires com si fos el més normal del món i bàsicament: a fotre. Fotre tot aquell qui vulgin, sense compromís, amb tota la confiança del món.

Fot fàstic veure'ls ficar-se amb gent la qual no coneixen i fa riure veure lu penosos que són quan no estan els quatre junts, perquè clar, quan estan sols no sé pas com s'ho fan que es tornen simpàtics. Perquè? perquè són uns cagats i no tenen collons (sento ser tant directe) de fer el que et fan individualment o de dir-te a la cara tot el que criden en mig de clase. No s'atreveixen.

Per altra banda hi ha la gent "normal" que té parts bones i parts dolentes, pedrquè al cap i a la fi jo crec que tothom critíca, tothom s'ha burlat d'algú algun cop a la seva vida i tothom ha sigut repelent algun cop. El cas és que aquests darrers també deixen anar cada comentari... que tela. Tela. No s'adonen que poden fer mal? Això no és el més fort, és que també hi ha gent que ha patit bullying anteriorment, ara es dedica a fer-li-ho als altres. PERÒ COM ES POT SER AIXÍ?¿ a veure chato, q si has patit bullying deus saber lu dur que és i lu malament que es passa, com es pot ser capaç de fer pasar a algú per aquest tram pel qual ja has passat i patit tu? Molt heavy, simplement.

Exagero? és que avui ho he vist més clar que mai i realment m'ha sabut greu per a alguna gent. Ningú es mereix això i menys d'aquesta manera i sense motius raonables.

I ja t'he tornat a somiar...

Sí, avui he tornat a somiar amb tu. Saps el que hagués donat perquè el somni fos real?

Feia dies que no somiava amb tu però crec que aquest cop ha sigut perquè ahir mateix et vaig veure... vam parlar res, 3 segons pèrò saps que? aquells 3 segons em van alegrar la tarda, el dia sencer! Em va sentar genial veure't, saber com estavem tu i jo ara i cara a cara. La veritat i encara que em fagi ràbia admetre-ho, et vaig veure molt bé i més guapo, t'havies deixat la poca barba que tens, com a mi m'agrada, tot i que no sé si ho has fet perquè t'agrada a tu o perquè m'agrada a mi... Tenia por de com reaccionaria tot i que ha anat força bé.

En el somni, tu havies canviat (tal i com jo desitjava i desitjo que passi). Jo estaba en un lloc públic, no recordo molt bé on pero era una especie de concert en el qual jo estava asseguda a terra i de sobte et veig, enmig de la gent a 10 metres o més de mi. Em miraves i em vas somriure. Somrreies molt poc quan estavem junts i que ho fesis en el somni em va matar, vas veure com la meva cara s'entristia de pensar en un passat comú, el nostre passat, la nostra historia i vas veure com s'em queia una llàgrima. Em vas cridar l'atenció aixecan disimuladament la mà i amb un altra somriure et vaig llegir els llavis i els gests de les mans, em deien "després parlem" i vas desapareixer entre la multitud.

Al acabar el concert m'estava anan cap a casa i vas correr fins al meu costat dien "ei, hem de parlar" i et vaig dir que sí amb un tímid somriure que, comparat amb el teu, semblava una ganyota.

No recordo bé com continuava però la cosa pintava molt bé, la teva actitud era millor que mai, m'encantaves.

Em vaig despertar de cop, obrin els ulls molt ràpid i em vaig quedar amb mal gust de boca que en diuen, al saber que només havia sigut un somni. No vaig poder tornar a adormir-me, la son se m'havia esfumat i em va agafar "el bajón". Em vaig incorporar asseguda al llit i em vaig fregar lla cara amb les mans un moment per desfer la meva expressió de tristesa i agobiament tot i que no va funcionar gaire, tenia ganes de treure-ho tot, d'estar amb tu, de tornar a notar el gust dels teus llavis, dir-te el que t'estimava i no podía! No em trobava gaire bé així que vaig fer un esforç i em vaig posar a pensar en altres coses.

Aquest matí m'he adonat que oblidar-te em resultarà tota una tortura i un fet gairabé impossible.

O així és com ho veig ara...

M'encanta

Ja que per fi tinc temps lliure us parlaré dels meus gustos, coses q m'agrada fer. Per on començo?

No creieu que una de les millors coses al món és la tranquilitat i la calma que transmeten els estels ben destacats al fosc cel en una nit clara? m'encanta estirar-me a la herba i mirar enlaire, en aquell moment sóc capaç de pensar en tot o no pensar en res si ho vull. Sense música, sense companyia. Només jo, jo i el cel negra ple de màgia, la màgia dels estels: aquells petits-grans desconeguts tan encisadors, brillants i llunyans.

Pel que fa a la moda sóc bastan estricte, tinc un estil propi però no definit. M'encanten les samarretes sense mànigues, d'aquelles q deixen veure les costelles. M'agrada que els pantalons no siguin d'un color o estampat totalment llis, m'agrada que tinguin alguna cosa trencada o desigual. Adoro les camises que em van grans tot i que no m'en poso gairabé i quan m'en poso sempre han d'estar arremangades (manies, suposo). No soporto les peçes de roba de màniga llarga (excepte jerseis i desuadores). No sé que us haureu imaginat, però que consti que també sé anar "mona" jeje, no només en ocasions especials sinó depen del dia o estat d'ànim. No em maquillo, i si ho faig és mooolt de tant en tant per no dir mai. Ah! i respecte a la roba no pot faltar dir que m'encanta que la meva parella em deixi roba seva *-*

També m'atrau molt el tema de la decoració, concretament d'habitacions i en segon lloc de les cases. Adoro les cases petitones i acollidores, "plenes de trastos" i amb un toc antic (tot menys minimalista:/ ), o també molen molt alguns pisos d'estudiants o adolescents de certes pelis de Nova York sobretot, aquestes són de les millors així amb alguna paret pintada i alguna amb maóns. Hi ha gent que ho trova "cutre" però jo ho trobo original.

I per acabar, algunes coses sueltas com el plaer que significa per a mi menjar shushi o olives d'anxova, o escoltar música alternativa, rock o dubstep igual que quan llegeixo frases que "la claven" i no puc evitar guardar-les en alguna llibreta per tal de tornar-me a sentir identificada al tornar-les a llegir.

Apa, aquests són alguns dels meus principals gustos per a les coses que m'agraden. No m'he currat gaire l'entrada però els deures em reclamen i el descans s'ha acabat TT

Egoisme i psicología

Realment, sóc molt egoísta. A vegades m'hi he parat a pensar i fins hi tot he arribat a tenir una espècie de por de mi mateixa pensant "com puc ser així?".

Tinc dos grans amics, els quals estimo molt i em faria molt mal perdre'ls, i els qual farien ,i de fet han fet, moltes coses per mi. Algunes d'aquestes coses quan les fan per a mi em pregunto "Ainhoa, tu les faries per a ells?" i sincerament i amb vergonya a vegades la resposta és que no, ja sigui per interés propi o per pura mandra. Com puc ser així? de debó, és una d'aquelles coses q vull canviar en serio de mi i poc a poc ho vaig fent.

A la vegada també sóc molt empática i solidària. Sempre deixo les coses als companys, ajudo en el que sé... de la mateixa manera que em se posar molt facilment al lloc dels altres i gràcies a això, i ho dic amb orgull: dono conçells que van de puta mare. Ja que la psicología és una cosa que m'interessa molt i molt. Sempre intento entendre la manera de pensar que té la gent, i quan no la aconsegueixo entendre, aqella persona em fa "por"... sí, sí, em fa una por extranya, bé, no és ben bé por però l'hi guardo una certa distancia o desconfiança per dir-ho d'alguna manera. Com per exemple la gent que fa coses sense sentit; ja sé que tots tenim la part boja i fer coses així perquè si però hi ha gent que es passa (explicaría una experiencia personal però és massa llarga i influeix a altra gent:/ ).

No sé si m'he explicat bé però necesitaba escriure alguna cosa així ara mateix :P

Ara sí que s'ha acabat

Ja vaig decidir, i ho vaig dir en la entrada anterior, que tenia clar no tornar amb tu, però l'altre dia, ja va ser oficial; et vaig proposar un adeú per sempre, pel que fa a la nostra relació, i me'l vas donar.

Ara penso: com m'has pogut deixar anar tan facilment? estaba a les teves mans que tornessim, saps que amb tu sóc molt fàcil, però no, hi ara, potser et feia mandra esforçar-te per mi. Ara ja és igual... Se com pasar página i ho faré ràpid. Tot i així quan em vas dir que estaves d'acord amb mi en deixar-ho, ho vas dir d'una manera que sincerament, em va ofendre bastan i, és extrany perquè qui volia deixar-ho era jo, però que tu ho afirmessis d'aquella manera tan "brusca" em va fer mal, tan q se'm van humitejar els ulls (extrany en mi) però saps que? no vaig deixar anar cap llàgrima per tu perquè no te les mereixies, així que me les vaig empasar. Per coses com aquestes a vegades dubto si m'has estimat mai o simplement em tenies "carinyo". Tot i que ara, prefereixo no pernsar-hi, prefereixo dedicar-me a mi, als amics i a les coses que m'agrada fer. El que sigui per tal de distreurem de tu.

Dius q vols pasar pàgina però jo sé que menteixes i això potser et farà més mal perquè lu meu no ho era cap, de mentida i, espero que no em tornis a dir que vols tornar o alguna cosa per l'estil perquè ja et val, m'he cansat de que juguis amb mi d'aquesta manera, sincerament crec que no m'ho mereixo després de tot el que he fet per a tu.

Ara si, o això espero, s'ha acabat.

Ofegada

Ja està, definitivament (o com a minim això espero perqè estic farta de que em maregis els sentiments) és hora de pasar pàgina. He passat moments indescribtibles amb tu i m'has fet sentir millor que mai, però també pitjor... Desprès de parlar amb molta gent i que tots em donessin la mateixa resposta amb paraules diferents ja ho he decidit, no tornar amb tu, perquè això està anant a massa i m'està matan. Ara ja no es tracta de aparcar el tema com feia abans, no, no, ara si que t'he d'oblidar, borrar de la meva vida i ja sé, que no será fàcil, però ho aconseguiré.

(Se m'ha enganxat:P) in the still of the night - boyz II men

Per altra banda, tot em sembla aburrit ara. Si no depenguès de res ara mateix deixaria els estudis i ale, a viure la vida! Al cap i a la fi la vida està per això... per viure-la. I em fa ràbia que haguem de pasar un terç de la vida estudian, l'altre treballan i el que queda juvilats, tenint temps però saben que amb prou feies podem valdre'ns per nosaltres mateixos. Dit així és veu una mica trist tot, bé, potser exagero però esque em resulta bastant molest si m'hi paro a pensar.

Potser tot això es junta amb que no tinc cap motivació ara per ara, em sento neutre per dir-ho d'alguna manera. M'agradaria dedicar el temps a coses que m'encanten per sentir-me millor però sento que em falta el tempd i això d'alguna manera m'ofega. No és el primer cop que visc una cosa així, l'any passat ja em va passar i va ser molt pitjor, tot i que no recordo com, ho vaig superar. Si ho vaig superar aquell cop, aquest també.

L'amor

Què és per a vosaltres l'amor?

Per a mi és la pitjor cosa i a la vegada la millor del món; et fa patir com mai i et fa emocionarte i feliç com mai també. Sovin, a la gent no correspon a la seva parella i pensen "perquè a mi?" doncs que no s'enganyin ja que no són els unics, a tothom li passa algún cop durant la seva vida.

Em sento engoixada. L'he perdut un cop i a partir d'aquest em dona la sensació que l'he perdut mil cops més... o potser m'ha perdut ell a mi? Això és el que pensa la gent que m'envolta i pot ser que molts us sentiu identificats amb això: una relació és com una corda. Un de la parella n'és en un extrem i l'altre de la parella n'és a l'altre extrem. Perquè la relació funcioni els dos han d'estirar la corda amb la mateixa força i intensitat, i vet aquí on falla molts cops.

En el meu cas jo estirava massa la corda fins que s'estava a punt de trencar i, al mateix temps ell no s'en adonava i es pensava que la corda no s'havia mogut. No vaig poder més i en comptes de estirar una mica més fins que es trenqués, vaig decidir tallarla i acabar de cop amb tot. El fet de que ell no estirés la corda em feia pensar que no m'estimava, que no em valorava i em feia sentir pesada i malament, així que tallarla va ser el millor que vaig poder fer per aquell moment, perquè em vaig sentir millor que mai i a més a més, no volia sentir-me lligada a ningú més durant un temps.

Al cap de dos dies de la ruptura em va parlar, em va dir que no podía estar sense mi, que s'havia adonat que l'havia cagat i mil coses que em van fer sentir un monstre sense motiu algun i, al acabar la conversa em va semblar que l'havia ferit alguna cosa que li vaig dir així que l'endemà em vaig disculpar i vam quedar com a amics.

No vam tornar a parlar fins aquest divendres passat, quan jo ja l'estava oblidan per fi (perquè un any al costat d'algú a qui estimaves bojament, no és fácil d'oblidar). Em vaig asseventar de que volia tornar amb mi i això va ser el llumí que va tornar a encendre la meva flama, la flama que només s'encenia amb ell: l'amor va resurgir dins meu. I doncs? no l'estava oblidan sinó que aquells dies simplement havia aparcat la nostre ruptura, no hi pensaba i prou però és que no pensar-hi no fa obidar-ho... aquí és on vaig fallar. El cas és que em vaig fer ilusions i tot perquè? per tornarme a decebre i fer-me mal. És difícil d'explicar el que sento ara mateix però diré que la cosa ara mateix està en que aquest cop intentaré mantenir el meu orgull i no fer res fins que no ho fagis tu.

Demostra'm el que sents, no m'ho diguis siusplau. Fes que em cregui el que em dius perquè mestàs fent mal i no te'n adones.

És hora d'obrir els ulls, i mentre ho faig, deixaré pasar el temps. Vull veure com reacciones a la meva reacció.

Tot i així, t'estimo.

Em presento

Bé, sóc l'Ainhoa. Una adolescent de 16 anys com qualsevol altra i a la vegada totalment diferent a la resta de gent. Feia dies que pensava en fer un blog on poder escriure el que pensava de tot, un lloc on poder expresar-me, desofegar-me i explicar el que em passa. Ultimament en la meva vida hi han hagut molts girs inesperats dels quals no m'esperava gairabé cap. Aquí, al blog, aniré escrivin tant el que m'ha pasat i com el que em va passant dia a dia (tot i que no escriuré cada dia) i simplement coses que em passin pel cap, el que pensó, les meves opinions.
No sé si tinc una vida interessant, però a totes les vides hi ha coses interessants i és aquí on m'agrada centrar-me.