Ensopegan amb la mateixa pedra

Són incontables els cops que he ensopegat amb la mateixa pedra. Amb tu, sí. Sembla que m'agradi, i fins i tot semblo masoca. I és que realment és una decepció rere una altra, sempre igual: em decideixo no obrirte, aguanto una semana, perdo l'orgull, t'obro, i acabo decebuda i amb la ilusió a la paperera. És que ni tan sols t'interesa ja saber com estic? Potser ho fas perquè així m'oblides més ràpid... ho entenc, és el que hauria de fer jo també, suposo.

 

No n'aprenc? després de conversar amb tu penso "ara sé perquè el vaig deixar" i tot i això continu obrinte. Perquè? No ho sé... tinc l'esperança de que algún dia t'obriré i seras diferent amb mi, amb tot, amb tu mateix. Cada cop que somio amb tu, en el somni apareixes canviat, de debó CADA COP des que ho vam deixar, increible, m'estic fent una realitat que no és i cada cop que la borro del cap, la torno a crear i és que realment: ets una rosa, la meva rosa, que em caus a terra i cada cop que t'intento agafar em punxo amb les teves espines, aparentment invisibles, és clar.

 

Sobretot costa no pensar en tu cada cop que diuen el teu nom, cada cop que et veig conectat al Facebook o en linia al whatsapp, perquè sí, la veritat, m'he quedat molts cops, varis minuts amb el teu xat de whats obert, veiente en linia i esperan a veure el teu "escribiendo..." i no, no arriba mai... normal. No sé que és el que espero de tu, la veritat.

Quan parlo amb tu, de cop i volta em deixes de respondre, t'en vas sense dir adeú i coses d'aquestes que, no ho sé... perquè ho fas? perquè m'ho fas? em fa mal, semblo recuperada oi? sí, ric amb les amigues, surto amb amics, no parlo de tu, etc. però en el fons, no ho he superat. No estic segura ni tan sols d'haver començat a fer-ho. No em sento preparada, o potser simplement no vull... abans volia, tu em vas fer canviar d'opinió i ara mira: estic plantada. Sóc la única a la que li passa o tu també ho sents?

 

Mai arribaràs a llegir això (o aquesta és la idea) així que per aquí si que ho puc dir: t'estimo. Aquest darrer és d'aquells que fan mal al dir-los, no els tendres com els d'abans. Tot i així, t'estimo.

Imaginació i faltes d'interès

Espero no quedar com una tonta si dic que no m'agrada pensar. M'explico: m'encanta pensar, però en coses interessants (tal i com vaig comentar en una entrada anterior) com ara la manera de pensar de la gent, en com funciona el món, les vides de les persones i coses així.

El que odio i em "molesta" és posar-me a plantjar (per exemple) un problema de matemàtiques, perquè em costa molt posar-me a pensar per una cosa que no m'interessa o si més no, per una cosa que no em servirà per al meu dia a dia i només serveix per a una petita part de la mitjana de la ESO, en coses innecesàries per a la meva vida que, al cap i a la fi, després de fer l'examen, oblidaré automaticament. Aquestes són les coses per les quals no m'agrada esforçar-me a pensar, però ho he de fer.

 

Per altra banda, em fot que a l'escola no et desenvolupin gairabé la part més atrística i imaginativa del cervell. Al cap i a la fi, això és el que et fa una mica més interessant a tu i a les coses que fas.

On els altres veuen ombres jo hi veig cares, quan s'ha de redactar alguna cosa, mentre els altres s'estan 20 min pensant tema jo ja he omplert les dues cares del full i on uns veuen una persona per conèixer jo hi veig tot un món per descubrir...

Com a mínim, així ho veig jo.
 

Indignada per la convivència

La convivència és una cosa que no podem evitar. Hi ha factors que ajuden a treure-la endevant com la amabilitat, una mica d'empatia, respecte... i sense aquestes coses la convivència no pot existir de manera "sana".

M'hi he estat fixan molt, en la gent del institut, en la gent que m'envolta i estic farta de varis temes i certa gent. Començaré per uns quants idiotes que no saben el que és el respecte. Que passa? que els quatre més idiotes del curs van casualment a la meva clase. A que es dediquen? a faltar el respecte als professors més tolerants, a fer sons extranys en mig de clase (orgasmes entre altres...) sense cap tipu de vergonya, a llançar material escolar per els aires com si fos el més normal del món i bàsicament: a fotre. Fotre tot aquell qui vulgin, sense compromís, amb tota la confiança del món.

Fot fàstic veure'ls ficar-se amb gent la qual no coneixen i fa riure veure lu penosos que són quan no estan els quatre junts, perquè clar, quan estan sols no sé pas com s'ho fan que es tornen simpàtics. Perquè? perquè són uns cagats i no tenen collons (sento ser tant directe) de fer el que et fan individualment o de dir-te a la cara tot el que criden en mig de clase. No s'atreveixen.

Per altra banda hi ha la gent "normal" que té parts bones i parts dolentes, pedrquè al cap i a la fi jo crec que tothom critíca, tothom s'ha burlat d'algú algun cop a la seva vida i tothom ha sigut repelent algun cop. El cas és que aquests darrers també deixen anar cada comentari... que tela. Tela. No s'adonen que poden fer mal? Això no és el més fort, és que també hi ha gent que ha patit bullying anteriorment, ara es dedica a fer-li-ho als altres. PERÒ COM ES POT SER AIXÍ?¿ a veure chato, q si has patit bullying deus saber lu dur que és i lu malament que es passa, com es pot ser capaç de fer pasar a algú per aquest tram pel qual ja has passat i patit tu? Molt heavy, simplement.

Exagero? és que avui ho he vist més clar que mai i realment m'ha sabut greu per a alguna gent. Ningú es mereix això i menys d'aquesta manera i sense motius raonables.

I ja t'he tornat a somiar...

Sí, avui he tornat a somiar amb tu. Saps el que hagués donat perquè el somni fos real?

Feia dies que no somiava amb tu però crec que aquest cop ha sigut perquè ahir mateix et vaig veure... vam parlar res, 3 segons pèrò saps que? aquells 3 segons em van alegrar la tarda, el dia sencer! Em va sentar genial veure't, saber com estavem tu i jo ara i cara a cara. La veritat i encara que em fagi ràbia admetre-ho, et vaig veure molt bé i més guapo, t'havies deixat la poca barba que tens, com a mi m'agrada, tot i que no sé si ho has fet perquè t'agrada a tu o perquè m'agrada a mi... Tenia por de com reaccionaria tot i que ha anat força bé.

En el somni, tu havies canviat (tal i com jo desitjava i desitjo que passi). Jo estaba en un lloc públic, no recordo molt bé on pero era una especie de concert en el qual jo estava asseguda a terra i de sobte et veig, enmig de la gent a 10 metres o més de mi. Em miraves i em vas somriure. Somrreies molt poc quan estavem junts i que ho fesis en el somni em va matar, vas veure com la meva cara s'entristia de pensar en un passat comú, el nostre passat, la nostra historia i vas veure com s'em queia una llàgrima. Em vas cridar l'atenció aixecan disimuladament la mà i amb un altra somriure et vaig llegir els llavis i els gests de les mans, em deien "després parlem" i vas desapareixer entre la multitud.

Al acabar el concert m'estava anan cap a casa i vas correr fins al meu costat dien "ei, hem de parlar" i et vaig dir que sí amb un tímid somriure que, comparat amb el teu, semblava una ganyota.

No recordo bé com continuava però la cosa pintava molt bé, la teva actitud era millor que mai, m'encantaves.

Em vaig despertar de cop, obrin els ulls molt ràpid i em vaig quedar amb mal gust de boca que en diuen, al saber que només havia sigut un somni. No vaig poder tornar a adormir-me, la son se m'havia esfumat i em va agafar "el bajón". Em vaig incorporar asseguda al llit i em vaig fregar lla cara amb les mans un moment per desfer la meva expressió de tristesa i agobiament tot i que no va funcionar gaire, tenia ganes de treure-ho tot, d'estar amb tu, de tornar a notar el gust dels teus llavis, dir-te el que t'estimava i no podía! No em trobava gaire bé així que vaig fer un esforç i em vaig posar a pensar en altres coses.

Aquest matí m'he adonat que oblidar-te em resultarà tota una tortura i un fet gairabé impossible.

O així és com ho veig ara...

M'encanta

Ja que per fi tinc temps lliure us parlaré dels meus gustos, coses q m'agrada fer. Per on començo?

No creieu que una de les millors coses al món és la tranquilitat i la calma que transmeten els estels ben destacats al fosc cel en una nit clara? m'encanta estirar-me a la herba i mirar enlaire, en aquell moment sóc capaç de pensar en tot o no pensar en res si ho vull. Sense música, sense companyia. Només jo, jo i el cel negra ple de màgia, la màgia dels estels: aquells petits-grans desconeguts tan encisadors, brillants i llunyans.

Pel que fa a la moda sóc bastan estricte, tinc un estil propi però no definit. M'encanten les samarretes sense mànigues, d'aquelles q deixen veure les costelles. M'agrada que els pantalons no siguin d'un color o estampat totalment llis, m'agrada que tinguin alguna cosa trencada o desigual. Adoro les camises que em van grans tot i que no m'en poso gairabé i quan m'en poso sempre han d'estar arremangades (manies, suposo). No soporto les peçes de roba de màniga llarga (excepte jerseis i desuadores). No sé que us haureu imaginat, però que consti que també sé anar "mona" jeje, no només en ocasions especials sinó depen del dia o estat d'ànim. No em maquillo, i si ho faig és mooolt de tant en tant per no dir mai. Ah! i respecte a la roba no pot faltar dir que m'encanta que la meva parella em deixi roba seva *-*

També m'atrau molt el tema de la decoració, concretament d'habitacions i en segon lloc de les cases. Adoro les cases petitones i acollidores, "plenes de trastos" i amb un toc antic (tot menys minimalista:/ ), o també molen molt alguns pisos d'estudiants o adolescents de certes pelis de Nova York sobretot, aquestes són de les millors així amb alguna paret pintada i alguna amb maóns. Hi ha gent que ho trova "cutre" però jo ho trobo original.

I per acabar, algunes coses sueltas com el plaer que significa per a mi menjar shushi o olives d'anxova, o escoltar música alternativa, rock o dubstep igual que quan llegeixo frases que "la claven" i no puc evitar guardar-les en alguna llibreta per tal de tornar-me a sentir identificada al tornar-les a llegir.

Apa, aquests són alguns dels meus principals gustos per a les coses que m'agraden. No m'he currat gaire l'entrada però els deures em reclamen i el descans s'ha acabat TT

Egoisme i psicología

Realment, sóc molt egoísta. A vegades m'hi he parat a pensar i fins hi tot he arribat a tenir una espècie de por de mi mateixa pensant "com puc ser així?".

Tinc dos grans amics, els quals estimo molt i em faria molt mal perdre'ls, i els qual farien ,i de fet han fet, moltes coses per mi. Algunes d'aquestes coses quan les fan per a mi em pregunto "Ainhoa, tu les faries per a ells?" i sincerament i amb vergonya a vegades la resposta és que no, ja sigui per interés propi o per pura mandra. Com puc ser així? de debó, és una d'aquelles coses q vull canviar en serio de mi i poc a poc ho vaig fent.

A la vegada també sóc molt empática i solidària. Sempre deixo les coses als companys, ajudo en el que sé... de la mateixa manera que em se posar molt facilment al lloc dels altres i gràcies a això, i ho dic amb orgull: dono conçells que van de puta mare. Ja que la psicología és una cosa que m'interessa molt i molt. Sempre intento entendre la manera de pensar que té la gent, i quan no la aconsegueixo entendre, aqella persona em fa "por"... sí, sí, em fa una por extranya, bé, no és ben bé por però l'hi guardo una certa distancia o desconfiança per dir-ho d'alguna manera. Com per exemple la gent que fa coses sense sentit; ja sé que tots tenim la part boja i fer coses així perquè si però hi ha gent que es passa (explicaría una experiencia personal però és massa llarga i influeix a altra gent:/ ).

No sé si m'he explicat bé però necesitaba escriure alguna cosa així ara mateix :P

Ara sí que s'ha acabat

Ja vaig decidir, i ho vaig dir en la entrada anterior, que tenia clar no tornar amb tu, però l'altre dia, ja va ser oficial; et vaig proposar un adeú per sempre, pel que fa a la nostra relació, i me'l vas donar.

Ara penso: com m'has pogut deixar anar tan facilment? estaba a les teves mans que tornessim, saps que amb tu sóc molt fàcil, però no, hi ara, potser et feia mandra esforçar-te per mi. Ara ja és igual... Se com pasar página i ho faré ràpid. Tot i així quan em vas dir que estaves d'acord amb mi en deixar-ho, ho vas dir d'una manera que sincerament, em va ofendre bastan i, és extrany perquè qui volia deixar-ho era jo, però que tu ho afirmessis d'aquella manera tan "brusca" em va fer mal, tan q se'm van humitejar els ulls (extrany en mi) però saps que? no vaig deixar anar cap llàgrima per tu perquè no te les mereixies, així que me les vaig empasar. Per coses com aquestes a vegades dubto si m'has estimat mai o simplement em tenies "carinyo". Tot i que ara, prefereixo no pernsar-hi, prefereixo dedicar-me a mi, als amics i a les coses que m'agrada fer. El que sigui per tal de distreurem de tu.

Dius q vols pasar pàgina però jo sé que menteixes i això potser et farà més mal perquè lu meu no ho era cap, de mentida i, espero que no em tornis a dir que vols tornar o alguna cosa per l'estil perquè ja et val, m'he cansat de que juguis amb mi d'aquesta manera, sincerament crec que no m'ho mereixo després de tot el que he fet per a tu.

Ara si, o això espero, s'ha acabat.