El nostre "Com sempre"

S'està anant, no ho sembla però veig com s'allunya de mi, poc a poc. Parlo del noi de l'ultima entrada, el meu millor amic.

 

Després de l'embolic en el que ens vam enfadar per aquella tontería, després d'haver-ho resolt semblava que podiem perfi tornar a estar com sempre. Què és "com sempre" en la nostra relació? Per a nosaltres dos, el nostre "com sempre" és molt més que estar bé. És tenir una relació d'amics divertida, esbojarrada, entretinguda, idiota i tendre a la vegada, sobretot tendre...

Ahir el vaig veure despés de pasar dies sense quedar amb ell. Va ser molt divertit però no va ser com sempre. Fa una estona has estat a casa meva i tampoc ho ha sigut. Falta la tendresa... Sé que ara tens novia però no era presicament jo la que no volia que res canviés tot i que ara tinguessis parella i ara mira, no et culpo, simplement se'm fa extranya la nostra relació sense tots els seus requisits, aquells que la feien especial com cap altra.

 

El que penso ara és: quan la perdis a ella, realment em tornaràs a intentar recuperar com el que erem abans de que començesis algo nou amb ella? Suposo que si, però potser per aquell moment ja no voldré tornar, potser em donarà la sensació de que t'has aprofitat de mi, potser, potser, potser... En fi, no tinc clar que és el que em questiono, si de fet quan tens parella li has de ser fidel, tot i que tu d'això... Sempre dius que les ocasions s'han daprofitar, que és igual amb qui siguin i mai he estat dacord amb tu en aquest sentit. Sempre que anem pel carrer em vas comentan l'extraordinari cul de la noia que acaba de pasar o els fantastics pits de la dona del costat i fem conya sobre el tema però esque ets molt molt així, tenint novia o no tenin-la.

No ho notes però t'estàs distancian de mi o ho fas a propòsit i t'estas allunyan de mi en aquest sentit? Ja no m'agafes la mà mai, no em busques les abraçades, no em fas pessigolles, no deixes que t'agafi pel carrer... collons, molesta.

 

És un lleu rebuig constant per part teva que nose com acabarà.

 

 

Tot al mateix temps

En primer lloc, m'agradarua molt tancar el tema del noi el qual m'he passat varies publicacions parlan d'ell. El cas és que ja estic preparada per oblidar-te. Perquè ara? perquè de cop? bé doncs perquè despres de treure't del face, etc., vaig fer el que sempre faig: obrir-te. I sincerament va ser la millor desició en molt temps ja que per fi, vam poder aclarar tot el que haviem d'aclarar i per fi, vam poder acabar bé. Ja estic preparada per oblidar-te, després d'haver parlat amb tu, em resultarà més fácil.

 

En segon lloc (i crec que a partir d'ara les publicacions aniran una mica sobre aquest nou individu), voldria començar el tema del meu millor amic, amb el qual, han passat moltes coses anteriorment amb ell que m'agradaria retenir en la meva memòria per sempre. Què ha passat amb ell? Que ens hem enfadat brutalment per una gran, gran tonteria.

Aquest noi, és dels tipics que fagis el que fagis, o no s'enfaden o bé acaben perdonan-te rapidament (he de reconèixer que ha aguantat moltes coses) i si algun dia em va pasar pel cap que passaria si ens enfadesim, mai hauria dit que fos per una cosa tant insignificant. Insignificant des del meu punt de vista, ja que des del seu, l'he liat parda (o com a minim era el que deia mentre vam tenir aquest "pique"). Ara estem mig perdonanos (ara si, ara no), mig sense saber que fer i mig esperant a que l'altre fagi el pas.

Basicament, el que ha passat (i resumin-ho molt) és que segons ell sempre em fico on no em demanen i segons jo, que estic farta de que sempre em tiri la culpa dels seus problemas o de les coses en general en les que no tinc a veure. També que cada cop que l'intento ajudar s'ho pren malament, i cada cop que li intento fer veure un altre punt de vista de les coses es pensa que ja vaig en contra seu (portan-li la contrària). Li vull fer veure que jo no estic de part de ningú, que simplement dono la meva opinió de les coses i punt. Però pensem molt diferent i es pensa que em faig l'ofesa.
Abans no ens enfadavem tan sovin i per tonteries, abans quedavem diariament i ara mensualment... Des de que va començar a sortir amb una noia és com si jo fos la seva segona opció. Es veritat que sóc una tia molt pero que molt gelosa i bastan posessiva en tema amics, però la veritat és que aquest cop no culpo a la noia de tots aquests problemas entre ell i jo.

A veure que passa...
 

Quan saps que no tornarà

T'odio. No ho sé. Realment t'odio o només és el sentiment que em ve al saber que no et puc fer fora de la meva vida? No puc més. Que m'has fet?

 

Estic farta de tot i de tu el primer, he anat a la quedada d'avui només perquè em van dir que tu hi aniries, i oh, si que hi has anat però no has estat més de 5 minuts amb nosaltres. Te'n anaves amb els teus amics del teu "nou" insti... Ja no em miraves, em parlaves com si no hages estat ningú a la teva vida i te'n vas, sense dir adeú, a mirar una peli porno que t'has comprat amb els teus amiguets a casa teva. Molt bé campió, ole tu.

"Que et quedi clar que jo no et vull oblidar": això és la ultima cosa que em vas dir seriosament fa relativamen poc quan jo et vaig dir que t'havia intentat oblidar, doncs saps que? ves a cagar, estic farta de tu, no sé de que vas amb aquesta actitut amb mi. A la quedada em pensava que podria parlar una estona amb tu, explicarte el que havia estat fent fins ara i que tu m'expliquessis com estaves, però no, ni un hola al principi, ni un adeú al final.

No tinc ni idea de les entrades que he fet o si més no, les vegades que m'he dit a mi mateixa: oblida'l. Ok, però esque no puc. Acabo de treure't del Facebook, del Skype i de tot arreu menys del whatsapp (per si em truques, que no ho faràs ja ho sé, no agafarte'l).

No sé que més dir, ara sóc a casa, m'he volgut anar a casa des de que m'han dit que tu també havies marxat. Tenia ganes de plorar, em sentia massa impotent, només arrivar a casa, llançarme al llit i desofegar-me. Si que he tret unes quantes llàgrimes a la banyera però no les suficients com per sentir-me bé.

No et vull veure més, no vull sentir el teu nom, no vull saber res més de tu.

 

Ja no veig el dia en el que em pugui sentir bé amb tot això.

 

 

No sentir-se bé amb un mateix

Algun cop no us heu sentit bé amb vosaltres mateixos? Aquella sensació de buidor que tens continuament dins teu, aquelles poques (ningunes) ganes que tens de llevar-te per anar a l'escola, aquella angoixa que pateixes mentre fas qualsevol cosa i tot això sense saber ben bé el perquè?

A mi sí, però ja fa temps d'això, i tot i que només he viscut un cop aquesta época, m'agradaria parlar-ne, explicar com em vaig sentir, com veía el món en aquell moment.

 

No sé quan/com va començar ni quan/com va acabar, l'únic que sé és que quan et sents així el temps et passa molt més lent, s'et treuen les ganes de fer les coses i estas molt però que molt sensible. Parlo de fa cosa d'un any i poc, l'escola s'em va començar a fer massa pesada: havia perdut la motivació. Aquí va ser quan em vaig adonar que no em sentia bé amb mi.

Mai feia els deures perquè no em sentia amb anims i la única cosa que em mantenia dreta era saber que el cap de semana quedaria amb els amics. Sí senyors, vivia basicament per els caps de setmana, esperan-los amb ansia. Però, quan arrivava diumenge i ja començava a fer-se fosc m'invadia una sensació horrible, tot el que he comentat al principi i aquella angoixa tan gran em queien al damunt fent que m'anés a dormir tard perquè no volia que fos dilluns, no volia que tornessin les obligacions, els enuigs dels amics i companys al saber que no havia fet la feina de grup que em tocava, etc, etc, etc. No podia amb mi i el pitjor, era que ningú m'entenia.

Al cap d'un temps quan això es va veure reflectit a les notes em vaig veure obligada a donar explicacions. Explicacions per una cosa que ni jo mateixa en sabia el motiu. Ho vaig dir als pares. No crec que m'entenguessin però els hi vaig intentar explicar com em sentia i els hi vaig dir que no tenia motivacions, que tot s'havia convertit en una merda i que necesitava canviar d'aires. Els hi vaig demanar de canviar-me d'institut. Amb tot això em van intentar tranquilitzar i em van dir que ho intentes solucionar poc a poc, sense presses i que lu de l'institut segurament només ho pensava en aquell moment (no és cert).

El que vaig acabar fent bàsicament va ser dedicar-me a fer coses que m'apassionaven. A veure, no gastar tot el temps amb això però si dedicar-ne cada dia una estona. També em vaig posar de nou amb la feina, em vaig organitzar i vaig "tornar a començar", em vaig posar al dia de tot. Vaig anar fent coses així; primer amb menys ganes i cada cop amb més. L'unica cosa que fallava era que per els companys ja m'havia guanyat la fama de ser la tia passota i vaga que no fot brot i a qui queixar-se quan els treballs no sortien bé... Ejem, això darrer, aquesta fama encara em persegueix, però cada cop menys, tot i que se me'n fot bastant ja que l'any que ve per fi canvio d'institut a fer el que realment m'agrada i a començar el batxillerat.

 

Tot això, ho he explicat per desofegar-me i també per si algú llegeix aquesta entrada i se sent identificat, pugui guiar-se amb la solución o com a minim que sapigua que no és un incomprès del món.

 

PD: bfff ja tocava escriure alguna cosa :P