Algun cop no us heu sentit bé amb vosaltres mateixos? Aquella sensació de buidor que tens continuament dins teu, aquelles poques (ningunes) ganes que tens de llevar-te per anar a l'escola, aquella angoixa que pateixes mentre fas qualsevol cosa i tot això sense saber ben bé el perquè?
A mi sí, però ja fa temps d'això, i tot i que només he viscut un cop aquesta época, m'agradaria parlar-ne, explicar com em vaig sentir, com veía el món en aquell moment.
No sé quan/com va començar ni quan/com va acabar, l'únic que sé és que quan et sents així el temps et passa molt més lent, s'et treuen les ganes de fer les coses i estas molt però que molt sensible. Parlo de fa cosa d'un any i poc, l'escola s'em va començar a fer massa pesada: havia perdut la motivació. Aquí va ser quan em vaig adonar que no em sentia bé amb mi.
Mai feia els deures perquè no em sentia amb anims i la única cosa que em mantenia dreta era saber que el cap de semana quedaria amb els amics. Sí senyors, vivia basicament per els caps de setmana, esperan-los amb ansia. Però, quan arrivava diumenge i ja començava a fer-se fosc m'invadia una sensació horrible, tot el que he comentat al principi i aquella angoixa tan gran em queien al damunt fent que m'anés a dormir tard perquè no volia que fos dilluns, no volia que tornessin les obligacions, els enuigs dels amics i companys al saber que no havia fet la feina de grup que em tocava, etc, etc, etc. No podia amb mi i el pitjor, era que ningú m'entenia.
Al cap d'un temps quan això es va veure reflectit a les notes em vaig veure obligada a donar explicacions. Explicacions per una cosa que ni jo mateixa en sabia el motiu. Ho vaig dir als pares. No crec que m'entenguessin però els hi vaig intentar explicar com em sentia i els hi vaig dir que no tenia motivacions, que tot s'havia convertit en una merda i que necesitava canviar d'aires. Els hi vaig demanar de canviar-me d'institut. Amb tot això em van intentar tranquilitzar i em van dir que ho intentes solucionar poc a poc, sense presses i que lu de l'institut segurament només ho pensava en aquell moment (no és cert).
El que vaig acabar fent bàsicament va ser dedicar-me a fer coses que m'apassionaven. A veure, no gastar tot el temps amb això però si dedicar-ne cada dia una estona. També em vaig posar de nou amb la feina, em vaig organitzar i vaig "tornar a començar", em vaig posar al dia de tot. Vaig anar fent coses així; primer amb menys ganes i cada cop amb més. L'unica cosa que fallava era que per els companys ja m'havia guanyat la fama de ser la tia passota i vaga que no fot brot i a qui queixar-se quan els treballs no sortien bé... Ejem, això darrer, aquesta fama encara em persegueix, però cada cop menys, tot i que se me'n fot bastant ja que l'any que ve per fi canvio d'institut a fer el que realment m'agrada i a començar el batxillerat.
Tot això, ho he explicat per desofegar-me i també per si algú llegeix aquesta entrada i se sent identificat, pugui guiar-se amb la solución o com a minim que sapigua que no és un incomprès del món.
PD: bfff ja tocava escriure alguna cosa :P
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada