Espero no quedar com una tonta si dic que no m'agrada pensar. M'explico: m'encanta pensar, però en coses interessants (tal i com vaig comentar en una entrada anterior) com ara la manera de pensar de la gent, en com funciona el món, les vides de les persones i coses així.
El que odio i em "molesta" és posar-me a plantjar (per exemple) un problema de matemàtiques, perquè em costa molt posar-me a pensar per una cosa que no m'interessa o si més no, per una cosa que no em servirà per al meu dia a dia i només serveix per a una petita part de la mitjana de la ESO, en coses innecesàries per a la meva vida que, al cap i a la fi, després de fer l'examen, oblidaré automaticament. Aquestes són les coses per les quals no m'agrada esforçar-me a pensar, però ho he de fer.
Per altra banda, em fot que a l'escola no et desenvolupin gairabé la part més atrística i imaginativa del cervell. Al cap i a la fi, això és el que et fa una mica més interessant a tu i a les coses que fas.
On els altres veuen ombres jo hi veig cares, quan s'ha de redactar alguna cosa, mentre els altres s'estan 20 min pensant tema jo ja he omplert les dues cares del full i on uns veuen una persona per conèixer jo hi veig tot un món per descubrir...
Com a mínim, així ho veig jo.
Com a mínim, així ho veig jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada