Sí, avui he tornat a somiar amb tu. Saps el que hagués donat perquè el somni fos real?
Feia dies que no somiava amb tu però crec que aquest cop ha sigut perquè ahir mateix et vaig veure... vam parlar res, 3 segons pèrò saps que? aquells 3 segons em van alegrar la tarda, el dia sencer! Em va sentar genial veure't, saber com estavem tu i jo ara i cara a cara. La veritat i encara que em fagi ràbia admetre-ho, et vaig veure molt bé i més guapo, t'havies deixat la poca barba que tens, com a mi m'agrada, tot i que no sé si ho has fet perquè t'agrada a tu o perquè m'agrada a mi... Tenia por de com reaccionaria tot i que ha anat força bé.
En el somni, tu havies canviat (tal i com jo desitjava i desitjo que passi). Jo estaba en un lloc públic, no recordo molt bé on pero era una especie de concert en el qual jo estava asseguda a terra i de sobte et veig, enmig de la gent a 10 metres o més de mi. Em miraves i em vas somriure. Somrreies molt poc quan estavem junts i que ho fesis en el somni em va matar, vas veure com la meva cara s'entristia de pensar en un passat comú, el nostre passat, la nostra historia i vas veure com s'em queia una llàgrima. Em vas cridar l'atenció aixecan disimuladament la mà i amb un altra somriure et vaig llegir els llavis i els gests de les mans, em deien "després parlem" i vas desapareixer entre la multitud.
Al acabar el concert m'estava anan cap a casa i vas correr fins al meu costat dien "ei, hem de parlar" i et vaig dir que sí amb un tímid somriure que, comparat amb el teu, semblava una ganyota.
No recordo bé com continuava però la cosa pintava molt bé, la teva actitud era millor que mai, m'encantaves.
Em vaig despertar de cop, obrin els ulls molt ràpid i em vaig quedar amb mal gust de boca que en diuen, al saber que només havia sigut un somni. No vaig poder tornar a adormir-me, la son se m'havia esfumat i em va agafar "el bajón". Em vaig incorporar asseguda al llit i em vaig fregar lla cara amb les mans un moment per desfer la meva expressió de tristesa i agobiament tot i que no va funcionar gaire, tenia ganes de treure-ho tot, d'estar amb tu, de tornar a notar el gust dels teus llavis, dir-te el que t'estimava i no podía! No em trobava gaire bé així que vaig fer un esforç i em vaig posar a pensar en altres coses.
Aquest matí m'he adonat que oblidar-te em resultarà tota una tortura i un fet gairabé impossible.
O així és com ho veig ara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada